Parlem de les politiques públiques?

Avui introdueixo un nou post al bloc per parlar de la bretxa digital, unes paraules molt utilitzades en diversos camps, també el social, però que ha anat evolucionant en els anys.

El concepte de bretxa digital  ja no és nou, fa més de vint anys que se’n parla. Un concepte que referencia a aquelles persones que no tenen accés a les noves tecnologies, a la connexió d’Internet i/o les eines de comunicació de la xarxa 2.0. Actualment, no podem parlar de bretxa digital exclusivament, referint-nos a aquelles persones que no tenen accés, atès que s’estan portant a terme diferents polítiques públiques que garanteixen una connexió gratuïta en tot el municipi o en espais públics oberts -com podrien ser parcs, places, platges o edificis municipals-. 

Què passa amb aquelles persones que ja poden tenir accés però que continuen tenint una bretxa digital? En aquest cas estarem parlant de la seva capacitació digital tal i com esmenta Casacuberta (2021), és a dir del grau de coneixement d’ús d’aquestes tecnologies. Novament les polítiques públiques i en el seu efecte les administracions haurien de dotar dels mecanismes necessaris a la ciutadania per tal d’afavorir l’aprenentatge i facilitar-ne el seu ús. 

 

Com ens indiquen Panadero, Gómez i Luque “a mesura que les tecnologies digitals esdevenen cada vegada més omnipresents i importants en la vida quotidiana les persones que no són capaces d’aprofitar les TIC corren el risc de quedar cada cop més excloses dels beneficis que proporcionen” (2020:19) Motiu pel qual és necessari afavorir aquest interrelació entre usuaris i les TIC. 

Es poden crear espais d’aprenentatge, però sobretot, en persones de la tercera edat, on les noves tecnologies les veuen molt llunyanes, cal posar en valor i en pràctica la importància dels beneficis que els pot comportar. No només en matèria comunicativa sinó també en una acompanyament d’atenció domiciliaria. 

D’aquesta manera ja no parlem, només, de la Declaració de Lisboa sobre la necessitat de garantir l’accés a la informació i les noves tecnologies, hem d’anar més enllà per poder permetre un coneixement i formació gratuïta en la transferència de capacitació digital que permeti una millor condició de vida. En aquest sentit, el paper de l’educador social és clau per detectar aquestes mancances i treballar per crear una xarxa comunitària de formació que eviti una exclusió digital – que podria comportar una exclusió social-. 

 

Un article que us recomano, gairebé d’obligatòria lectura, és el del Marc Europeu de Competències Digitals per a la Ciutadania (DigComp) (Carretero, Vuorikari i Punie, 2017), que referenciaré per si voleu ampliar informació. DigComp està pensada per ser un mecanisme que permeti millorar les competències digitals. Aquesta eina classifica vuit nivells d’aptitud en funció de la capacitació i de cada competència, basant-se en l’European Qulifaction Framework. També és interessant conèixer el contingut de l’informe DigComp 2.2. (Vuorikari, Kluzer i Punie, 2022) Ambdós ens permeten conèixer el graus de competència de la ciutadania, tot i que només enquestes a la població que treballa i, per tant, desvirtua la realitat de la població del territori. De fet els articles ens parlen de que tota ciutadania té accés garantit a la connectivitat, un fet que a Espanya no és real. 

 

Podem observar com es presenten projectes a la Unió Europea per cercar-ne finançament com els emmarcats als Next Generation de municipis de menys de mil habitats de tot el territori espanyol, on sol·liciten una eina que els permeti crear aquesta connectivitat gratuïta per a tots els seus habitants, ja no és una realitat existent (Gobierno España 2021). 

 

En definitiva, es fan molts articles d’investigació basats en l’economia, la inclusió de les TIC en el món laboral, la creació de riquesa però cal ser crítics i aplicar aquesta necessitat en l’àmbit social per facilitar i millorar la vida de les persones. Com a eina comunicativa d’inclusió social, però també com a eina de suport de la llar i de prevenció de possibles malalties. Un camp poc desenvolupat però cada dia va millorant i desplegant-se, tot fent ús de “la Internet de les coses” i els sensors -siguin sensorials, de moviment, de temperatura o qualsevol que detecti una mancança a la llar-. 

 

 

Referències bibliogràfiques

Carretero, S., Vuorikari, R. i Punie, Y. (2017). DigComp 2.1: The Digital Competence Framework for Citizens with eight proficiency levels and examples of use. European Commission.

 

Casacuberta, D. (2021). Praxis i polítiques de capacitació digital. A D. Casacuberta. (ed.). Dinamització social digital. Barcelona: Editorial UOC.

 

Gobierno de España. (2020). Plan España Digital 2025. Agenda 2030.

 

Panadero, H., Gómez, S. i Luque, S. (2020). Bretxes digitals: noves expressions de les desigualtats. Fundació Ferrer i Guàrdia, 4-30.

 

Vuorikari, R., Kluzer, S. i Punie, Y. (2022). DigComp 2.2: The Digital Competence Framework for Citizens with new examples of knowledge, skills and attitudes. European Commission.